Ahir vaig començar les classes de màsters dedicades a la Fotografia.
Va ser força interessant. Un dels professors és físicament com José Coronado amb canes i parla amb el "deje" de Ricardo Costa.

Un dels deures que tenim per avui és fer-nos fotos al típic fotomatón per presentar-nos als demés. (Si? És la millor manera?) El Coronado canós ens va dir que millor si era un fotomatón d'aquells que disparan 4 fotos i pots sortir de 4 maneres diferents. Bastant feina és trobar un fotomatón com per que al damunt sigui analògic. He buscat per Internet i diversos fòrums i hi ha molta gent que pregunta on hi ha d'aquests.

Conclusió: els han exterminat i ja no et pots fer les 4 fotos amb 4 poses diferents (les variants solen ser fent l'ullet, fent petonet, traient la llengua i una normal perquè se t'acaben les idees). Si és amb parella s'inclou el petó i les cares tendres. Si és amb més de 4 amics, campi qui pugui.

Total, que com que hi ha molts nostàlgics i Internet és tot poderós, he trobat un fotomatón virtual anomenat La Photo Cabine, que deu ser el nom en francés. És una bona eina per nostàlgics i per no sentir-te tan imbècil davant la trista webcam.

Al final em sembla que aniré al fotomatón d'alguna parada de metro i passaré uns minuts de vergonya pròpia i aliena mentre ens "presentem" a classe.

Avui per fi s'estrena l'última i esperada pel·lícula d'Alejandro Aménabar (també conegut com Pedro Aménabar o Alejandro Almódovar), Ágora, que tracta sobre la primera dona científica coneguda, Hipatia d'Alexandria.

Com que sóc una masoca, era una estrena que feia temps que esperava amb ganes perquè em fascinen els films històrics, sobretot de la Història clàssica. I dic que sóc masoca perquè aquestes adaptacions acostumen a pendre's moltes llicències històriques i exisiteixen errors en els fets i dates que si coneixes una mica de què va la cosa, et vols estirar dels pèls.

Aprofitant l'èxit d'Amenábar, les editorials rellancen llibres sobre Hipatia, un personatge bastant oblidat per la societat, la cultura i la ciència; segurament, com totes les dones en camps "masculins".

Molts d'aquests llibres són novel·les sense cap rigurositat respecte la vida de la científica, filòsofa i astrònoma i on es centren en les seves desventures amoroses.
M'agradaria saber quantes novel·les hi ha sobre Galileu, Leonardo Da Vinci o Newton que es centrin en la seva vida amorosa. Es dóna per suposat que a les dones ens manca les relacions amoroses per estar completes. Per novel·les d'aquest tipus ja tenim a Danielle Steel.

Per això volia aprofitar aquest esdeveniment per donar a conèixer un llibre-assaig biogràfic sobre Hipatia d'Alexandria fet per científiques de diferents branques que tracten amb rigurositat d'aquesta dona.

Es titula Hipatia de Alejandría. Un equipo plural de científicas desvela la verdad sobre la primera mujer de ciencia, publicat per Hipatia Editorial i firmat per Carme Garcia, Laura Ruiz, Lídia Puigvert i Lourdes Rué.


Veurem què tal és el film tot i que abans de veure-la se sap que hi ha grans errors com que Hipatia mor jove i que la famosa biblioteca d'Alexandria es va cremar durant la seva vida.

Avui he visitat la desena edició de la fira Sonimagfoto al recinte firal Montjuic de Barcelona. Per sort i en el meu afany d'apendre cada dia alguna cosa, vaig fer la inscripció a les activitats organitzades per Adobe, cosa que comportava que et regalessin l'entrada a la fira. Millor, perquè valia 9 cuques i aquesta fira no els val. Bé, crec que cap fira els val no?

A les fires vas a gastar-te pasta perquè trobes ofertons o articles que no trobes normalment i amb això ja guanyarien. Bé, si et deixen comprar esclar.

Al no portar cap acreditació ni de majorista ni de venedora del sector, cap stand m'ha volgut vendre unes tristes bateries per la càmera. Potser n'havia de comprar més de 15 unitats, no sé. Així que he tornat a casa amb 4 fulls informatius perquè no et donaven ni paperots promocionals ni bolis ni xapes amb publicitat. Què trist!

Però bé, les xerrades a l'Aula Digital Adobe tampoc han sigut res de l'altre món. La primera a la que he anat es titulava Postproducción digital en moda. El noi ens ha explicat com va retocar una fotografia d'una campanya publicitària de la marca de sabates Mustang. Quan ha acabat després d'una hora de enfocar i desenfocar gaussianament la pell i aumentar una mica la il·luminació, mostrava amb un clic l'abans i el després de la foto; "Oh sí, molt millor després". I per ser una marca de sabates és lo que menys es veia.

Després hem anat a una sobre el Lightroom per fer temps. No tenia ni idea què era el programa aquest i l'home que feia la conferència no l'ha mostrat fins passada mitja hora. S'ha passat la conferència criticant als fotògrafs d'estudi i bodes (quan ell també ho era) i dient que la fotografia és per guanyar pasta i no per estar-se hores davant l'ordinador. Mitja sala ha marxat abans d'hora.

Per últim i la que m'interessava més era sobre Disseny gràfic i fotografia. La senyoreta ens ha explicat per a què serveix la tipografia (per llegir?) i aclarir-nos que la negreta ressalta més que la normal i que la tipografia de pal sec és més llegible que la fantasia. Benvinguts a la primera classe de secundària de Plàstica.

Que no cal que aneu a la fira si no sou professionals (amb carnet) i si aneu, busque-vos descomptes o entrades gratuites.

És mentida la gent que diu: "Jo no tinc mal caràcter, és que parlo així".

No, ets un/a maleducat/da. Aprèn a parlar millor i a un volum més baix.



P.D: Quines reflexions més profundes que em fa fer "Fama ¡a bailar/rabiar!"

Ah! Se m'oblidava!

Tan senyalada data com la d'avui, havia estat declarada per alguns blos el dia sense gats a Internet, és a dir, que no es pugessin fotos ni vídeos de gats a la xarxa.

Igual que Lolcats, em nego a una reivindicació com aquesta :)

Després d'uns dies d'haver tornat de Berlin, estic posant-me ara el dia amb tot. Amb tot lo de Berlin: passant les fotos a l'ordinador, acabant d'escriure el diari...

Tot i que han sigut pocs dies, han sigut molt intensos i gratificants. Perquè Berlin és una ciutat molt maca, diferent a les poques que he estat perquè lo nou allà és d'estil futurista (tot i que no sabem com serà l'arquitectura futura) i hi ha poques coses antigues a causa de les destruccions i guerres vàries que ha passat. Tot i així, sembla que és una ciutat que sempre mira endavant però sense els problemes de memòria històrica que tenim per aquí.


I he constatat amb els meus propis ulls perquè mirem amb tanta admiració als germànics: són educats, són de refiar (l'entrada al metro és lliure però tothom paga el bitllet, per exemple) però també són divertits. No miren extrany als altres. I tots són súper rossos i atractius. I tan ordeants que mai trobes acumulació de gentada enlloc, ni al metro en hora punta.


Segurament això serà que no he viscut prou allà; però també segur que no m'equivoco gaire.

Tenen joies com el Museu del Pèrgam (del qual em faria el carnet anual), el carrer Rosenthaler, els patis interiors i enllaçats de Hackesche Höfe i les places sempre animades.

Llàstima del fred i de l'idioma però Berlin me l'apunto a la meva llista de "Ciutats ideals per a viure".

Des d'ahir he vist en dos llocs diferents l'existència d'una entrada de blog que dóna 78 normes de fotografia per a "idiotes totals". Al final, he pogut visitar la llista sencera dels "consells".

Alguns són força estúpids com no fer fotos a contrallum perquè el subjecte fotografiat no es veurà gaire bé o no posar el dit davant de l'objectiu.

Els consells, estan il·lustrats amb dos fotos com a exemple: la manera correcta i l'incorrecta.
Els exemples poden fer gràcia bé per la sensació que donen de "Qui pensaria fer una foto sacsejant la càmera?" però el més curiós és que si cap fotògraf famós fa fotos no seguint aquestes normes, segurament se'l considerarà un artista, un vanguardista, un postmodern, un trencador, un visionari...

Si és que no sé per a què estan els cursets de fotografia...